Tres mil caracters de casa a la feina (Pràctica 5, Teresa)

Sincerament, descriure el camí de casa a la feina en tres mil caràcters és un repte, primer perquè la distància en temps i espai és mínima, i segon, perquè no em sembla un recorregut interessant. He de trobar la manera d’embellir el trajecte i motivar-me pensant que aquesta pràctica em serà útil per desenvolupar la capacitat d’observar les meves rutines i valorar-les diferentment.

De nord a sud d’Andorra, casa meva està on acaba Andorra la Vella la capital, i la meva feina està on comença Sant Julià (frontera amb Espanya). És tant sols un quilòmetre i mig de distància, que es pot fer a peu però que acabo fent amb cotxe pel clima fred, pel meu horari laboral i, sobretot, perquè és un tram pensat per als cotxes, que hi són en quantitat i a tothora.  Per a què us feu una idea, cada cinc-cents metres em trobo una gran gasolinera, d’aquestes que tenen quatre sortidors, queviures, revistes i altres complements. Entre les gasolineres trobo dos grans concessionaris de cotxes, la Renault i la Mercedes(,) i dues botigues de motos, totes amb petits pàrquings per facilitar l’accés al client.

A la meitat del trajecte hi ha una rotonda amb forma de cacauet que uneix una carretera interior amb una altra de secundària i les converteix en una autovia de tres carrils que et porta a una altra rotonda, d’on surt un túnel. Un túnel que encara no té un any i facilita la sortida del país en direcció a Espanya sense haver d’entrar a Sant Julià. Prop de la primera rotonda en forma de fruit sec trobo la Balma de la Margineda, on van aparèixer les restes dels primers pobladors de la vall. Al davant hi ha un pont romànic amb una caseta d’informació turística i unes places de pàrquing per a què els turistes s’aturin i vegin el pont de la Margineda i al mateix temps puguin informar-se del nostre patrimoni natural i cultural abans d’entrar a la capital.

Després de l’original rotonda hi ha un pont-carretera. El riu, que em quedava a l’esquerra, ara canvia de costat i em queda a la dreta. Ben a prop es troba la primera escola bressol del país. Va obrir a finals dels anys vuitanta com a centre educatiu parapúblic patrocinat per les Dames de Meritxell, un grup de dones sensibilitzades en temes socials que ajuden els que ho necessiten  És un edifici important, ja que va ser pioner en l’educació per a infants de 0-3 anys. Té un gran jardí davant el riu on a la primavera i l’estiu veig els infants jugar.

La natura és present en tot el trajecte. A l’est s'aixeca una muntanya que ens fa  ombra  i a l’oest la muntanya d’Enclar, més separada de la carretera. Prop de casa s'estén un prat on sovint hi ha cavalls i vaques, alimentant-se tranquil·lament, sense estressar-se pel soroll dels cotxes i la pol·lució. L’altre element de natura present en la meva ruta quotidiana és l’aigua del riu, que baixa sempre ple i amb força dels Pirineus, una de les nostres principals riqueses.

Si baixo caminant, utilitzo una vorera estreta per on sempre passen els corredors de fons, ja que només són cinquanta metres de desnivell, i és un dels pocs llocs on poden entrenar sense massa pujades. Per aquesta vorera és per on arribo a l’edifici on treballo, un gran centre de formació professional de tres pisos amb grans finestres i façana de coure que va canviant el color en funció de si fa sol o de si el cel està tapat, de si plou o si neva. El vam inaugurar al 2006 i s’ha convertit en una de les infraestructures més importants del govern per a realitzar cursos i actes relacionats amb la formació continuada dels professionals de l’educació.

Ara que estic arribant als tres mil caracters m’adono que aquest trajecte diu molt de com és el meu país. Un país marcat per la geografia, una arquitectura amb diversitat d’estils, gran dosi d’enginy per construir vials eficients en poc espai, abundància de complements relacionats amb el motor i el tret més conegut per tots: la densa circulació de cotxes.

Conclusió final: tant si parlem d'escriptura com de trajectes, la mida no importa!

Carrils, ferro, fantasmes i un gall sense plomes (Pràctica 4, Teresa)

No sé si quan un fa un viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor- que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu. Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant a l’hora d’escriure’l.

Per a mi, el principal atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos són silenciosos i que la seva  tendència natural és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient- fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.

On es mostra més admirable és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!

Primera ullada cap a Orient (Pràctica 3, Teresa)

En el gallo de Hierro representa per a mi  la primera ullada a Orient. Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat. Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.

El tram del viatge Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament i de poc color em provocaven  sentiments grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.

La manca de llibertat i la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-, les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes que van més enllà de la justícia.

Quan hauré acabat de llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i, des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre més.

Tot i que em queda molt per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta, ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una projecció del creador que tots portem dintre.

Un primer pis entre muntanyes (Pràctica 2, Teresa)

L’edifici on visc està situat en una part estreta de la vall d’Andorra, Santa Coloma, un poble desconegut per la majoria de turistes encara que tots els que vénen del sud hi passen forçosament. Per la finestra per on es pon el sol veig la muntanya d’Enclar i el pic de Carroi. Sota Carroi trobo la natura, cases de parets de pedra i teulats de llosa, la casa dels Russos, l’església romànica de Santa Coloma, un camí vertical que porta al Castell de San Vicenç i un altre d'horitzontal que condueix al jaciment de la Margineda. Mirant a  l’altre costat de la vall, tinc el balcó, des d’on veig dues carreteres paral·leles, molt transitades, separades pel riu Valira. La carretera més a prop de l’edifici és de dos carrils estrets.

Fa quinze anys que visc en aquesta avinguda d’Enclar. Els primers anys sempre tenia visita, algú que no volia esperar dins el cotxe que desapareguessin els embussos i pujava a fer un cafè o a fer la xerradeta improvisada que tant m’agrada. Per als amics, casa meva era un punt estratègic. Jo sabia si convenia o no sortir de casa durant l’època d’esquiadors i sempre tenia alguna visita sorpresa. Fins fa sis anys, Santa Coloma era l’únic accés al centre d'Andorra des de Sant Julià, la parròquia més propera a la frontera amb Espanya. Tothom que visitava les valls havia de passar per allà. Les coses van començar a canviar amb la construcció del nou vial, que facilita la circulació: és més ample i no està en zona urbana. Van fer caure un bon tros de muntanya per a què fos possible i van remodelar un pont que he de travessar per agafar el Clipol, que és com anomenem l’autobús en memòria dels socis fundadors, Climent i Pol. Encara que actualment  en diem el “bus taronja”: passa cada set minuts i et porta de Sant Julià al centre d'Andorra per un dels tres carrils: el taronja és el més ràpid. Anem millorant, al meu país: f ins i tot ja parlem de tres línies de transport públic!

Ara Santa Coloma és menys poble. Si no fos pel riu i per l’altre costat del pis, tindria la sensació d’estar dins d’una autovia. Sort del riu que baixa fort en aquest tram, tant, que tapa l’enrenou dels cotxes. Fa tant soroll, que  necessitem finestres de doble vidre per poder descansar acústicament. Hi ha nits d’estiu, com la d’avui, que el més refrescant és sortir al balcó i escoltar el gran Valira, carregat d’aigua després d’un hivern de neu i una primavera de pluja. Mai abans l’havia sentit tan poderós!

Pràctica 1 (Teresa)

M’agrada volar. Volar per damunt del mar. Navegar amb windsurf. Les costes ventoses són els meus destins quan viatjo. He estat a Sant Pere Pescador (Costa Brava, Catalunya), la badia de Pollensa i Fornells (Mallorca i Menorca, Illes Balears), Tarifa (costa gaditana, Andalusia), Las Cucharas, Flagbech, Jandía, Pozo i El Médano (Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife, illes Canàries), Karpatos (illa grega), Alaçati (Turquia) i Jericoacoara i Icaraizinho (Ceará, Brasil).

De llibres de viatges he llegit tot el relacionat amb els llocs que he visitat, però cap llibre en concret. Sobretot m'he centrat en guies, blogs, revistes i webs. Abans d’anar a algun lloc m’informo del vent que hi bufa, de les condicions del mar, del que és rellevant visitar per als que tenim poc temps, ja que majoritàriament ens agrada volar. També m'interesso pel que es menja, els costums, les celebracions, la població, el nivell de vida, la llengua, els dialectes, les actituds, la música i per tot tipus d'especificitats que puguin resultar interessants.

Com deia, tinc poc currículum en llibres de viatge, però recordo escenes com la invasió dels anglesos  quan arriben als grans llacs del continent africà, un relat del moment de la tornada de l’expedició del noruec Amundsen o històries dels aborígens de Nova Zelanda. Són lectures de fa anys , així que parlar d’elles no seria honest. Em sento en deute amb els autors, em comprometo a recuperar-los.

En aquests moments, que em trobo a Jericoacoara, començo la meva primera pràctica del curs de narrativa de viatges i també un any de permís d’estudis –sóc funcionària, sí!. Espero que aquest any que tinc per davant em permeti volar en totes les seves accepcions i imatges poètiques del verb. “Oestado do Cearà” ha despertat el meu desig per conèixer tot el nord-est del Brasil! Rio grande do Sul, Maranhao, Pernambuco...

Després de deixar la feina en suspens, guardar el pis dels últims quinze anys en caixes, comiats diversos, tres autobusos, dos avions i una espera de sis hores a l’aeroport de Lisboa, la primera sensació que tinc és d’esgotament. Ara mateix tinc ganes d'establir un diàleg intern: estic introspectiva. El motiu de la meva decisió, la resposta més sintètica, és la següent: necessito estímuls nous!  Dit d’una altra manera, necessito canviar rutines, també les relacionades amb l’escriptura i la lectura, fer ho tot sense pressa.

Per tot això que us dic m'he apuntat a aquest curs. M'agrada escriure. Des de sempre anoto tot el que faig en un diari personal. Ho faig de manera compulsiva, sense correcció, per treure  suc al dia, per ajudar-me a prioritzar, reflexionar. Això sí, ho faig d'amagat sota la flassada i amb la finalitat de fer-ho desaparèixer amb el foc de Sant Joan per  començar un nou cicle...

Mentre nosaltres dormim (Pràctica 10, Anna)

            Al moment de triar l’última lectura del curs, vaig dubtar entre dos llibres: El Marroc sensual i fanàtic, d’Aurora Bertrana, i Mentre l’Iraq dormia, de Mertxe París.  Els dos els tinc a casa, els dos són d’autores catalanes, cosa que em venia de gust després de llegir homes i estrangers, i amb els dos llibres jo hi feia una relectura. Tot un experiment.

            Em vaig inclinar pel de la Mertxe París per una raó sentimental i romàntica. Com que conec l’autora, volia comprovar què passava, al cap de deu anys, entre ella i jo en tornar-lo a llegir. L’experiència ha estat molt gratificant. Les seves paraules són les mateixes, tenen el mateix valor, no han decaigut. Al contrari, amb el pas dels anys i desgraciadament per al poble iraquià, són ben actuals. La que he canviat sóc jo. Per enfrontar-nos a fer una bona lectura calen coneixements previs. Fa deu anys jo tenia molta informació sobre el món àrab i musulmà, però molt poca formació. Ara és tota una altra cosa i he gaudit molt més del llibre, en canto excel·lències i el recomano.

            A l’octubre de 2003, quan l’autora només tenia vint-i-set anys, l’editorial Pagès, de Lleida, li va oferir escriure in situ un llibre sobre la guerra de l’Iraq. La noia no s’ho va pensar dues vegades i, amb la motxilla carregada de paraules i d’il·lusió, es va enfrontar amb el gran repte. I la veritat és que se’n va sortir molt airosa.

            Ben mirat, mentre L’Iraq dormia, no és un llibre estrictament de viatge, tot i que descriu perfectament les ciutats per on passa, allà on viu, el que veu, el que viu, amb qui i com parla..., de manera que el lector es crea perfectament una imatge mental del país. Però, sobretot, el llibre és una història. Una història meravellosa i punyent d’una dona, l’Umm Zina, i de la seva família i per extensió la del poble kurd. No sé quina intenció tenia l’autora quan va sortir d’Alcarràs, el seu poble natal, sobre què i com escriuria, però molt em temo, perquè això és el que m’ha semblat, que quan es va trobar amb la personalitat d’Umm Zima no es va poder sostreure al seu magnetisme i grandiositat. Quan més humil, savi i tendre s’és, més gran és el personatge.

            L’autora és la narradora, però, tret de certs moments, no s’erigeix com a protagonista, aquest paper el cedeix generosament als altres personatges amb qui conviu i molt especialment a l’Umm Zina. El llibre és ple de situacions de molta tensió de guerra que impacten, però potser el que més m’ha trasbalsat és el dolor i la penúria de l’exili del poble kurd, que puc resumir amb les paraules d’una dona a qui li han matat tota la família: “ Doncs, la meva vida ha consistit a anar de calvari en calvari per tot l’Iraq. No hi ha res més fàcil que menysprear una dona sola!”   

            Per completar aquest comentari, el llibre té el gran encert d’explicar contes i llegendes que permeten al lector endinsar-se en la cultura kurda i, també, relaxar-se una mica de tant de patiment.

Avui més que mai, desitjo de tot cor que la pau arribi a tants pobles de l’Orient que lluiten per la seva dignitat mentre nosaltres dormim.

Pràctica 10 (Bernat)

És dissabte. Faig cap a la llibreria Muntanya de llibres, de Vic. És una de les meves preferides. Hi he passat bones estones i, en general, és difícil que en surti sense adquirir cap article. Amb l’extensa llista bibliogràfica del curs en mà, començo a remenar d’entre una pila de llibres que s’acumulen a la secció de literatura de viatges: A la Patagonia, de Bruce Chatwin, A la carretera, de Jack Kerouac... De sobte identifico un llibre de la col·lecció Ulyssus: tenen el llom de color beix amb una franja blava a la part superior. N’he llegit uns quants, d’aquesta col·lecció, i m’han agradat. La majoria són d’autors de casa nostra. A la portada, amb lletres ben grans, hi ha escrit el títol: El meu Iran.  A sota, en un rivet blanc trobem el nom de l’autora: Anna Maria Briongos. M’atrauen els països del Pròxim Orient i busco un escriptor d’aquí (després de Colin Thubron i Paul Theroux). Comprovo que és a la llista. Perfecte, ja el tinc. Abans de marxar, passo per caixa i en Xavi, el propietari de la llibreria, em comenta que deu fer un parell d’anys que l’autora va venir a presentar-lo. Me’n parla bé.

El 2001, l’Anna Maria Briongos, bona coneixedora de l’Iran, viatja de nou al país persa per instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar d’Esfahan: la cova d’Ali Babà. Des d’aquest singular emplaçament, l’autora pren el pols d’un país en lenta ebullició, que s’encamina cap al futur sense perdre l’essència de les seves tradicions.

“Per a mi la cova és una finestra oberta a l’Iran d’avui. Des d’aquí miro, escolto i estudio els costums de les famílies, els interessos de les dones i les il·lusions i les decepcions dels joves, i descobreixo dia a dia el món tradicional i divers que batega al voltant del basar.”

Viatjar és sinònim de moure’s, de desplaçar-se, ja sigui a peu, en cotxe o amb qualsevol altre mitjà a través de ciutats, deserts, muntanyes... L’Anna Maria Briongos trenca amb aquest tòpic. Passa llargues hores en una botiga de catifes i, des d’allí, viu de prop el dia a dia de l’Iran.

Reconec que, abans de començar la lectura, aquesta idea em fa por. Em pregunto si m’avorriré. Necessito moure’m, sentir que pujo muntanyes, que faig quilòmetres amb un autobús ple de gent o que tafanejo entre les parades d’un mercat. Els dubtes s’esvaeixen en les primeres pàgines. El ritme és viu i dinàmic i l’autora aconsegueix captar la meva atenció gràcies a l’extraordinari relat que fa de la vida quotidiana d’Esfahan: aquella dona vestida amb el xador que no aixeca la mirada, el turista que remena exquisides peces de llana i seda, o el venedor diligent que tracta amb els clients.

Sovint, des d’Occident, associem l’Iran amb el fonamentalisme, amb la cara més integrista de la religió musulmana. Anna Maria Briongos en parla. Descriu situacions quotidianes força colpidores i difícils d’entendre des del meu punt de vista, però també es mulla. Opina sobre el paper de la dona dins la societat iraniana. Ho fa sempre des del respecte. Es mostra prudent i procura explicar-ho dins d’un context.

Escriure un llibre de viatges com aquest té el seus riscs. L’Anna se’n surt prou bé. El text flueix de forma natural, amb un llenguatge visual i suggeridor. En cada frase, em puc imaginar les escenes que l'autora descriu: aquella sanefa brodada sobre una catifa que penja de la paret d’una botiga del basar, els darrers raigs de sol reflectits sobre la cúpula de la mesquita del Shah o aquell pícnic sobre els majestuosos jardins de la plaça de Naghsh-i Jahan. El meu Iran és, sens dubte, un extraordinari relat sobre la vida quotidiana d’una de les civilitzacions més antigues del món.