Pràctica 6 (Bernat)

A principis de la dècada dels  vuitanta, després de la invasió d’Afganistan per part de les tropes russes, la Guerra Freda domina el món. El govern de Brezhnev agonitza i Europa està dividida en dos grans blocs: els països occidentals i els països socialistes de l’Est d’Europa i de l’URSS. Colin Thubron, viatger infatigable, travessa l’anomenat Teló d’Acer i recorre més de quinze mil quilòmetres al volant d’un vell Morris. Des del Bàltic fins al Caucas, l’autor ens convida a viatjar a través d’un dels països més desconeguts i estigmatitzats pel món occidental.

Abans d’emprendre el viatge, Thubron aprèn rus; tota una declaració d’intencions: saber què pensen els seus habitants. Desafia el servei d’espionatge del KGB i es reuneix amb nombrosos testimonis de la societat russa, majoritàriament opositors del règim. L’autor es mulla, no és objectiu. Critica el sistema, sense complexes. Sovint, en lloc de contrastar els clixés que planen sobre els països soviètics sembla que es reafirmi en les seves conviccions.

“Pero entonces la conversación giró hacia la crítica de la vida soviética, y se saturó de desilusión. Su cúmulo de acusaciones fue a sumarse a la pirámide que ya se alzaba en mi mente (casi todos mis interlocutores agregaban una o dos piedras): los sobornos generalizados, la corrupción arraigada y la ubicua hipocresía política.”

En cada frase, Thubron desplega una bateria d’adjectius que descriuen els detalls més insignificants. El vocabulari és ric, precís, però no m’agraden les imatges visuals que crea mitjançant l’escriptura. Sovint perdo el fil argumental: les frases són llargues i el text, barroc. Tinc la sensació que no em moc, que em passo hores contemplant el mateix paisatge. Necessito sentir que viatjo amb ell, que em porta d’una ciutat a l’altra i que, plegats, anem resseguint les quilomètriques carreteres de l'URSS. No ha estat així.

Pràctica 6 (Gerard)

Quan un ex mariner convertit en venedor d’alta costura decideix deixar-ho tot i complir el seu somni de fer-se explorador, la història promet. Això és el que Eric Newby narra en el seu apassionant llibre Una vuelta por el Hindu Kush.

Aquest és un llibre lleuger, dinàmic i fàcil d’engolir. Amb una ironia afinada, el britànic és capaç de convertir situacions exigents en escenaris còmics i burlescos, com escalar el Mir Samir, de 6.000 metres, a l’Afganistan, sense experiència prèvia a la muntanya. Newby acostuma a riure’s d’ell mateix al llarg de la narració, fet que el simpatitza amb el lector. És d’aquesta manera que evita caure en l’estereotip del viatger enlluernat amb els seus propis periples.

A l’inici del llibre el britànic ens mostra les vergonyes del sector de l’alta costura, un món del qual forma part tot i no sentir-s’hi gaire identificat. Aquesta disconformitat amb el seu entorn és el detonant que el fa decidir a llançar-se a l’aventura. De cop i volta es transforma en una persona capaç de trencar amb el seu passat i perseguir els seus somnis, sigui quin sigui el preu que hagi de pagar per aconseguir-los. Per tot això, el seu relat em transmet un missatge d’autenticitat: el compromís de ser fidel a un mateix. Ser capaç de riure's d’un mateix, amb la finalitat de restar importància a situacions complicades, és un dels missatges que Newby vol transmetre al lector. De vegades no arriba més lluny aquell que en sap més, sinó aquell que ho desitja amb més fermesa. I si ho fa amb un gran sentit de l’humor, encara més.

Pràctica 5 (Rosa)

Illa de Baracoa, Filipines

Com que està a punt de ploure, avui també, agafaré l'auto per anar a treballar. Anar a peu m'agrada i és més barat; llàstima que em queda lluny i sovint tinc mandra. Tinc més temps que si baixo caminant, així que faré un bon esmorzar. No fa fred i menjo a la terrassa.

Se senten els primers ocells del matí. A l'arbre que em queda just davant de la barana hi ha un parell de merles; segur que quan jo entri dins vindran a menjar-se les engrunes que els deixaré. Vaja! Una ja la tinc la vora dels meus peus i comença a picar alguna cosa tot mirant-me de reüll; són molt sociables aquestes aus.

Ja plou quan surto de casa, com cada dia des de fa gairebé una setmana. A vegades em cansa tanta pluja, però té la seva recompensa: tot és verd i ufanós, especialment ara a la primavera.

Baixo conduint per una forta pendent per prendre la via principal. Aquesta ruta que faig diàriament està vorejada d'arbres, és agradable, encara que sigui força transitada.

S'ha posat el semàfor vermell, justament al costat dels aiguamoixos. A les basses més grosses hi ha una munió d'insectes. Baixo els vidres, entra una olor fresca i d'humitat. Ara el cel s'ha aclarit una mica.

Piiiip! Tot badant no m'he adonat que el semàfor s'ha posat verd i algú toca la botzina.

Segueixo conduint tot mirant de reüll el paisatge que m'envolta. Avui sembla que hi ha poc trànsit i, tot pensant en cabòries, m'adono que vaig a més de seixanta i el límit són cinquanta. Altre cop m'haurà detectat el radar i m'arribarà una multa, segur!

Ara passo pel vial Sant Jordi. Aquí sí, hi circulen molts vehicles. Semblaria que tota la població anem a treballar a la mateixa hora. I, a sobre, a la majoria de vehicles hi anem una persona sola; sol passar als pobles amb dèficit de transport públic.

Un altre embús i paciència no t'acabis.

Bon dia!, em saluda des de la vorera el sabater que ja obre el seu taller. Fa poc que ha muntat el negoci i sembla que li va bé. Se'l veu content.

A l'altra banda de carrer hi ha una petita botiga de queviures, ben bé com les d'abans, d'aquelles que venien una mica de tot.

Arrenco de nou, cinc minuts i ja seré a lloc. El que té de bo el meu lloc de treball és que gairebé sempre s'hi troba aparcament. Avui deixo l'auto davant la Funerària Puig, hi ha molt espai aquí.

Just abans de l'edifici on treballo hi passa el riu Fluvià. Fa dies que cada matí hi veig un bernat pescaire, preciós.

Ja he arribat, ara a tornar-hi com cada dia.

Pràctica 5 (Gerard)

Encara és negra nit i no hi ha ningú al carrer. En aquesta hora intempestiva, em fa molta mandra canviar la calma de l’Empordà per l’activitat frenètica de Barcelona. De vegades ja ens ho diuen, que som massa de poble. A l’estació d’autobusos de Palafrugell només hi ha quatre gats: mitja dotzena de nois africans amb uns fardells immensos, uns quants estudiants de secundària enganxats al mòbil i tres noies d’origen llatinoamericà que parlen pels descosits.

L’autobús es posa en marxa i els passatgers s’acomoden al seu seient, personalitzat en major o menor grau: declaracions d’amor com Paula + Johnny em recorden que no tot el jovent està perdut. A l’horitzó, els primers raigs de sol il·luminen el contorn de les Gavarres. A la carretera comença a haver-hi moviment. Un grapat de cares endormiscades encabides als seus cotxes s’afanyen a arribar puntuals a la feina.

A mesura que l’autobús s’atura en diverses poblacions, uns passatgers baixen i uns altres pugen. Les tres noies llatinoamericanes decideixen continuar la seva conversa pels carrers de Sant Feliu de Guíxols i ho celebro pensant que podré dormir la resta del viatge. M’equivoco. Dues dones grans s’asseuen tres files davant meu i ben aviat prenen el seu relleu. Si abans he hagut d’empassar-me un serial d’amors impossibles, ara sóc partícip d’un safareig monumental. Que el carnicer se n’ha anat amb la Fina; que la Rosa ha marxat del Casal per culpa de la Maria... Massa emocions fortes en un sol matí, penso.

A la dreta de l’autopista es veu el massís del Montseny i, a les faldes d’aquest, un entramat d’empreses grisenques que lluiten per reactivar l’economia de la zona. Finalment, entrem a la ciutat comtal i passem a formar part del garbuix generalitzat: embussos de cotxes, clàxons a tot drap, exèrcits de persones amb rostres inexpressius de camí a la feina... Sento enveja dels ciclistes que pedalegen alegrement i ens avancen a pas de cargol: aquesta sí que és la millor manera de començar el dia!

L’autobús arriba a l’estació del Nord i tots els passatgers baixen. Els estudiants de secundària no han perdut de vista els seus mòbils en tot el trajecte; els joves africans estan desorientats i pregunten per una direcció determinada a un taxista; les dues senyores grans marxen de bracet. I jo camino cap a la feina durant quinze minuts més. Al vespre m’espera un altre interessant viatge de tornada a casa. 

Pràctica 5 (Beti)

Engego el cotxe, fred. El tacte amb el volant em deixa els dits blancs, sense circulació. Quan passo per davant de ca l’Ignasi, m’aturo uns segons a saludar els paletes. Deu ser deformació professional, però no puc deixar mai de tafanejar quan veig un edifici en obres. Avui la parada ha estat obligatòria, ja que un camió grua estava descarregant una pesada porta de ferro i barrava el pas de l’estret carrer. El Juan, el nou propietari del casalot, estava plantat allà al mig, preocupat i amb cara de pocs amics. Sempre s’alegra de veure’m, ja que aprofita per resoldre els dubtes més tècnics, i aquest cop no ha estat diferent: “Oye, mira, que me equivoqué al tomar las medidas de la puerta y ahora no entra en el hueco. Se ve que descuadraba un poco la pared y no me fijé bien”, m’etziba com esperant una solució. A aquestes hores no tinc massa temps per perdre i me’n desentenc com puc.

Abans d’enfilar l'N-260, les nenes ja em demanen la seva música preferida. No sé com van arribar a la conclusió que la Loreena McKennitt, al seu àlbum The Book Of Secrets, era una música de sirenes... La cançó que més els agrada és la segona, The Mummer’s Dance. Per fi m’assereno després de les habituals corredisses matinals per sortir de casa. El paisatge és relaxant: camps d’un verd intens, deliciós, després de tants dies de pluja; grans masos i pallers mig abandonats, d’altres amb lleugera activitat; grups de vaques pasturant amb els seus vedells; més enllà, les eugues que fa uns dies avançaven amb les panxes feixugues, ara redibuixen els prats amb els seus poltres. La primavera és un esclat de vida.

Abans d’agafar el trencall de Montellà tornem a divisar l’incommensurable Cadí. Canals de neu blanca resplendent ens enlluernen a primera hora del dia. Es nota que aquesta nit ha tornat a nevar. Quan deixo les nenes a l’escola penso sempre el mateix: quina gran sort poder gaudir d’aquest teló de fons cada dia!

Desfaig el camí, i em pregunto com és que em sembla un paratge totalment diferent. El verd, els animals, el riu esverat, el cel blau és igualment present. Ara és el pic de l’Orri, el que domina la panoràmica. La música continua. Però jo estic absent. Els meus ulls ja no gaudeixen del trajecte: ara són els ulls d'una autòmata. El cervell laboral s’ha posat en funcionament. Faig un repàs a l’agenda del dia. Els pensaments s’amunteguen i em transporten a un altre món. Fins que, de cop i volta, el clàxon d’un cotxe em retorna a una altra realitat: ja hem travessat la frontera, s’han acabat els prats verds i una successió d’edificis alts i pretensiosament moderns ens envolta a cada pas. Som a Andorra, el país dels Pirineus, on la muntanya només s’albira en la llunyania. Un poble petit amb pretensions de gran ciutat. Em perdo entre un munt de papers i trucades de feina.

Al vespre, quan he tornat a casa, m’he fixat que la porta de ferro ja era al seu lloc, apuntalant l’antiga casa de pedra, que ara porta el nom de cal Traver.

Pràctica 5 (Bernat)

El sol ja fa un parell d’hores que escalfa els carrers deserts del barri de can Noguera. Abans de sortir de casa, m’abrigo amb una jaqueta lleugera que amb prou feines m’arriba a la cintura i agafo un paraigua gran, com els d’abans;  ahir, l’home del temps pronosticava pluja. El trajecte fins a la feina és curt i es pot fer a peu. Normalment, m’agrada sortir amb temps, prendre-m’ho en calma i centrar l’atenció en el que m’envolta: aquell arbre que comença a brotar amb l’arribada de la primavera, la persiana mig aixecada de la botiga de menjars preparats o aquella mare carregada de mainada que s’afanya per no fer tard a l’escola. A voltes, però, aprofito la passejada diària per organitzar dins del meu cap les diferents tasques de la jornada laboral que és a punt de començar.

El Congost és un riu de dimensions més aviat discretes i durant els estius més secs hi baixa poca aigua. Avui fa goig. Els darrers ruixats han omplert la llera del riu i el curs d’aigua desafia el garbuix de canyes americanes que creixen a banda i banda: amb raó els experts les consideren una de les principals espècies invasores del planeta. Sota el pont, dos ànecs de coll verd neden contra corrent: es dirigeixen  cap a aquell tros de pa sec que, cinc minuts abans, en Ramón ha llençat amb tota la intenció del món.

Passat el pont acostumo a fer drecera. Prenc un corriol que surt a mà dreta, que avança entre dues parets de pedra imponents. És un tram curt, fosc i molt estret, on els dies de pluja no hi cap ni un paraigua obert. Sovint hi coincideixo amb la Núria, una alumna de l’escola. Avui m’explica que aquesta setmana li ha tocat tenir cura d’en Frederic, un hàmster rus amb cara d’anar ben tip. Dins la gàbia que du a la mà em sembla entreveure un parell de fulles d’enciam rosegades i una pastanaga fresca tallada a trossets.

La Plaça dels Tres Tombs és un descampat que d’un temps ençà s’ha convertit en el punt de trobada per als amants d’aquesta festa. La resta de l’any és un vulgar solar amb un parell de bancs gairebé orfes de gent i un modest monòlit erigit per l’Ajuntament on els gossos han agafat el gust a pixar-s’hi. Uns operaris de la brigada municipal s’escarrassen a treure les bardisses abans no s’hi instal·li la carpa del Circo Mundial, un d’aquells circs d’estètica antiga que recorren mig continent. Demà, probablement, començaran a repartir propaganda a la porta de l’escola.

Més enllà de la plaça, sempre busco la vorera de la dreta, la que va frec a frec del riu. M’agrada resseguir amb la mà la càlida barana de fusta que separa l’asfalt de la vegetació més exuberant. Pollancres, verns i plataners d’ombra s’eleven rere un mur infranquejable de canyes. Mentrestant, a recer del pont, el Blanquet, un dels gats a qui la canalla ha batejat amb aquest nom pel seu color de pèl, reposa al costat d’una menjadora sense pinso. Els últims metres coincideixo amb l’esquelet d’un edifici aixecat durant el temps de la bombolla immobiliària. Una imatge realment colpidora, però que, a la vegada, esdevé el testimoni viu d’aquella barbàrie.

Quan falten pocs minuts per a les nou, el caos més absolut regna enfront de l’escola, amb una munió de cotxes disputeant-se una plaça d’aparcament. Sort que un diligent guàrdia urbà posa remei a tal desordre. Només em queda travessar la lluminosa porta de vidre que ocupa bona part de la façana principal de l’escola. Abans, però, fixo la mirada cap al nord, on el Turó del Tagamanent sobresurt entre els primers contraforts del Montseny. Comença un nou dia.

Pràctica 5 (Anna)

            Són les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un sol núvol trenca l’harmonia del blau del cel. El sol il·lumina la ciutat de tal manera que la llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds que transmet una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de la gent. Vaig a casa de la meva filla, a la plaça Gal·la Placídia, amb l’autobús número 32. És un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc seure on vull. Trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra, així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, perquè, com deia Serrat, nací en el Mediterraneo. Al mirar per la finestra, m'adono com ha canviat el barri! La merceria de la Nineta, la verduleria del Paco i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el súper dels paquistanesos i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat al Guinardó.

            El bus avança tranquil, no hi ha gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla, el començament del Parc del Guinardó. Aquesta parada em du el record del poeta Joan Brossa, que vivia aquí i amb qui més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut deliciós, que, tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre el temps, la poesia, el teatre... Vaig lamentar la seva mort.

            Una parella jove, carregats amb dues bosses del Mercadona, seuen davant meu. Repassen el compte del súper i comenten l’encariment del menjar. Són guapots tot i que vesteixen d'una forma senzilla, respiren afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar en un ocell. Ella, en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaira per sobre d’uns jardins que fan com una miranda; des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família, després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet, fal·lus... però a mi m’enamora, especialment a la nit, quan llueix blau i vermell—, més enllà, els dos gratacels de la Vila Olímpica i, finalment, com diu Espriu, i el blanc de vela dins del mar...

El tirolirolí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de l’altra banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir i carns fermes i rodones. Du uns leggings de color fúcsia, una samarreta negra de tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles més petites a la seva, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb candeletes que el bus faci una frenada i li caigui un regal del cel.

Ja arribem a la Plaça Lesseps. Quin espai tan desgraciat! Quina poca traça en el disseny! Molt ciment, poc verd i poc jardí. I plena d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el Canal de Suez. Hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de rodes amb una àvia ben bonica, un home gran que passeja tres gossos, unes noies joves, amb cotxets i criatures, que xerren aturades, i unes musulmanes corren per agafar el bus.

            Un cop. “Perdó”. Al meu costat s’ha assegut un xicot ben posat. De dins d’una cartera de mà de pell marró treu el mòbil i es posa a parlar:

            —Senyora... com es troba?

            —...

            —No, no, si té febre continuï igual, combini el paracetamol amb l’ibuprofè...

            Repeteix el mateix diverses vegades, m’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em mira i somriu... I, jo li torno amb una certa picardia. Tota una experiència!