Pràctica 4 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (II)

La quantitat de detalls, explicacions i aclariments que ofereix Paul Theroux en el llibre En el Gallo de Hierro posen en evidència una laboriosa feina de documentació i un interès gairebé obsessiu per la cultura, la política i la història de la Xina. Si bé abans d’emprendre aquest viatge Paul Theroux ja havia estat al país, crec que hi torna empès per la necessitat de contrastar i experimentar tot allò que ha après en els llibres. Això se nota quan parla de Mao —o de l’oblit de Mao— amb els viatgers o quan pregunta els efectes de la Revolución Cultural que al final dels anys seixanta va posar cap per avall la societat xinesa. S’hi passa tot un any.

A bord d'uns llargs combois empesos per unes locomotores ‘fetes per durar’, Theroux ens descobreix una Xina que coneix bé i que en molts aspectes admira, malgrat que sovint doni la sensació que no acaba de facinar-li. El darrer capítol és una mena d’epifania sobre el Tibet i Lhasa capaç de captivar qualsevol lector. Després de les descripcions, l’autor es pregunta: “¿Hay alguien que no se eche a llorar?”, per després afegir: “Lhasa fue el único lugar de  China en el que entré de buena gana, en el que disfruté de mi estancia y del que me dolió partir”.

Des del primer moment, Theroux deixa clar que aquesta és una narració en primera persona, amb una veu critica, curiosa i sovint bel·ligerant amb els xinesos i, especialment, amb els turistes estrangers amb qui es va trobant. Aquesta actitud fa que, a estones, sigui desagradable, fins i tot prepotent.

Al llibre no hi apareixen personalitats. Els protagonistes són persones anònimes, que donen un caràcter espontani i desenfadat al text. En el gallo de hierro és un llibre per submergir-se a la Xina dels anys vuitanta des de peu de carrer.

Pràctica 3 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (I)

Desconec la cultura xinesa, més enllà dels quatre tòpics que vaig aprendre a l’escola o llegint en diagonal allò que en deien, i diuen, els mitjans de comunicació de casa nostra. Tinc la sensació que a Europa hem viscut d’esquena a Àsia i per això m’ha semblat molt aclaridor aquest llibre. El que més m’ha agradat del relat és la capacitat de Paul Theroux per relligar entrevistes —moltes vegades converses a peu de carrer o ferrocarril— amb descripcions i dissertacions culturals, sociològiques i històriques en un sol cos narratiu.

L'escriptor nord-americà és un observador privilegiat, però sobretot un bon analista que sap treure conclusions de qualsevol conversa. El seu mètode inductiu, que parteix de l’anècdota per parlar de la complexitat del context, posa en evidència el seu bagatge sobre la cultura xinesa. Així, ell llibre esdevé un clàssic, un retrat sociològic de la Xina dels anys vuitanta que ja queda per a la posteritat. Malgrat això, tant descriure la sortida i arribada amb tren en cada ciutat on fa parada, en certs moments l'autor a ser repetitiu.

Theroux treu molt de suc de qualsevol conversa. Em sembla il·lustratiu el diàleg que té amb el senyor Peng, un home que, de jove, s’havia resistit a sumar-se als ‘guardes rojos’ del Partit Comunista durant la Revolució Cultural:

—    Si en China no hubiese habido una revolución, su vida habría sido muy distinta.

—    Puede que mejor, puede que peor—respondió

—    ¿Ni siquiera puede decir que ha vivido un período histórico interesante?

—    Solo un poquitín. La historia china es enorme. La Revolución Cultural casi no cuenta.

Només amb quatre línies deixa molt clara la manera com els xinesos conceben la seva història. A Europa, els referents històrics apel·len gairebé sempre a l’època medieval, a molt estirar a la Grècia i Roma clàssiques. A la Xina, però, es remunten a milers d’anys. La ‘gran’ civilització occidental és ‘petita’ si la comparem amb el llegat de la cultura xinesa. I nosaltres, mirant-nos el melic.

Un occidental acampant a la Unió Soviètica (Teresa, Pràctica 9)

Colin Thubron m’ha seduït només de llegir les tres primeres pàgines del seu llibre Entre rusos. He imaginat un nen sota un mapa de Rússia convertit en un adult solitari que viatja amb el seu cotxe –un Morris Marina- i acampa en càmpings inhòspits de la Unió Soviètica amb la intenció de desvetllar els secrets d’aquest ampli territori i dels seus habitants. Thubron és un home que, sense saber perquè, vol viatjar a Rússia. Té un sentiment d’ambigüitat cap el país, però es deixa portar per la intuïció de la mateixa manera que jo m’he deixat portar per una lectura –obligatòria- des del primer capítol.

Cada vegada que he tingut en les mans Entre rusos m’he sentit envoltada per una atmosfera de misteri. Els ulls de l’autor no es deixen cap detall. Diria que Thubron vol arribar a l’ànima del poble rus amb la intenció de diferenciar-la del sistema polític rus. M’agrada el que transmet quan descriu les faccions de cada persona que es creua, individus d’"un poble abstracte en carn i esperit". M'agrada també quan analitza de forma minuciosa suburbis, palaus, catedrals i paisatges gegants: et fa sentir la impenetrabilitat de tot el que l'envolta. La desconfiança, la KGB, el desig de llibertat, les ferides bèl·liques, la distància, l’ateïsme, l’alcohol estan presents sempre. Thubron es mou pel desassossegat context de la Rússia pre-Gorbatxov, envoltat de persones dins de les quals, en el cor i en l’úter, batega un profund amor a la mare pàtria i que tenen fixada en el cap la idea que el comunisme és difícil però socialment necessari.

D’aquesta manera el llibre aconsegueix despertar tendresa i compassió, que anul.len qualsevol prejudici i sentiment de por cap a la desconeguda Rússia. Després d’aquesta lectura un pot entendre més l’amor i l’odi als règims totalitaris, les diferències entre les repúbliques que formaven la Unió Soviètica i la necessitat de regeneració.  Al cap i a la fi, un mira  Rússia i al seu poble d’una altra manera, és més tolerant amb al seu materialisme actual i el sent una mica més proper. Thubron aconsegueix desvetllar-nos una bona part del misteri d’aquest gran espai pintat de verd en el mapa de la seva infantesa.

Perseguint el iac (Pràctica 9, Bernat)

                              

Dia 1 (Katmandú- Shyaphru)

Ja no sé com posar-me. Porto més de nou hores encabit en un autocar tronat  amb una motxilla de vint quilos sobre el meu cos amarat de suor. Si almenys pogués moure les cames! Tot i així, em sento afortunat. La majoria dels passatgers s’amunteguen al passadís i alguns, fins i tot, viatgen al portaequipatges del sostre. N’hi deu haver una bona colla; des que hem parat a dinar que no ha deixat de pujar-hi gent. A fora plou, plou molt. L’eixugaparabrises en prou feines pot escopir la quantitat d'’aigua que davalla pel vidre. Som en època de monsons i la pista per on transitem està força malmesa. Per acabar-ho d’adobar, tinc l’estómac regirat -deuen ser els ous ferrats amb pa àzim de l’esmorzar- i sento que el cap és a punt d’explotar per culpa de la música estrident que no ha parat de sonar des que hem sortit aquest matí de Katmandú.

Una esllavissada ha deixat, al marge dret de la carretera, un munt de runa en forma de cascada. El conductor minora la marxa i amb un cop de volant situa el vehicle just a l’altre extrem, a tocar del precipici. Es nota que hi té el cul pelat, de fer-ho cada dia. L’autocar comença a inclinar-se desafiant la llei de la gravetat. Des de la meva finestra puc veure els dos-cents metres de caiguda lliure fins al fons de la vall. Al meu voltant, ningú s’immuta. Podríem ser a l’autobús de la línia set, a l’alçada del carrer Balmes amb València, un dilluns qualsevol. Tanco els ulls, inspiro fons i començo a comptar per dins: un, dos, tres...

-Ja està, Bernat.

No arribo a deu. La veu de la Marina em tranquil·litza. En obrir els ulls, me n’adono que li he deixat la mà ben vermella: li he estret amb totes les meves forces. Tinc poc temps per refer-me. El xofer acciona el fre de mà i deixa anar unes paraules que no entendria si no fos perquè tothom comença a aixecar-se i a buscar la seva maleta. Hem de baixar. Una munió de rocs s’acumulen al mig de la pista; impossible de continuar. Haurem de caminar una hora fins enllaçar amb un altre cotxe de línia que ens durà fins a la nostra destinació final: Shyaphru. En total, dotze hores de trajecte per recórrer poc més de cent quilòmetres. Estic baldat.

El Langtang és la tercera àrea més popular del Nepal per a la pràctica del trekking, després de l’Everest i l’Annapurna. A només 115 quilòmetres al nord de Katmandú, la seva proximitat amb la capital, així com l’oferta de rutes de poques jornades, l’han convertit en l’indret idoni per iniciar-se en el món del trekking. La vall  s’estén entre les imponents serralades del Langtang Himal i Kangjala Himal amb cims de fins a set mil metres. Des del seu naixement, a la glacera del Langtang Lirung fins a la seva desembocadura al Bhote Koshi Nadi, el riu Langtang Khola banya una de les regions més sagrades del país.

Diu la llegenda que un pastor va espellar un iac després de perseguir-lo durant dies. Després d’esquarterar la bèstia, va deixar la pell sobre una roca, on va quedar enganxada immediatament; ningú no la va poder treure mai més. Des de llavors, la vall va convertir-se en un emplaçament sagrat, on cap mamífer pot ser mort, i prengué el nom de Lang tang, que en tibetà significa “qui segueix el iac”.

Després de sopar, desplego el mapa que vaig comprar fa un parell de dies a la Pilgrims Book House, una  llibreria emblemàtica de Katmandú, on sempre que puc, m’hi deixo caure per remenar entre la seva magnífica col·lecció de llibres i mapes de muntanya.  En Sudhan, el nostre guia, ressegueix amb el dit el recorregut dels propers dies, mentre, en un anglès més que acceptable, ens detalla les característiques de cada etapa. Durant les tres primeres jornades enfilarem la vall del Langtang fins arribar a Kyanjin Gumba, un monestir budista situat als peus del Langtang Lirung, de 7.227 metres. Des d’allí coronarem el Tserko Ri, un modest cim de cinc mil metres, per tornar a desfer el camí i enllaçar amb el trekking de GoisainKund. En total, seran deu dies de trescada per la serralada més alta del món.

Dia 2 (Shyaphru - Lama Hotel)

El despertador ha sonat puntual a dos quarts de vuit; ja feia estona que em regirava neguitós pel llit. A fora, el dia és gris i humit, i una espessa boira cobreix el fons de la vall. Una fina pluja cau sobre els carrers Shyaphru, mentre un grup de nens uniformats es dirigeixen cap a l’escola. Trescar per aquests paratges durant l’estació dels monsons té l’avantatge que evites les massificacions i no tens problemes per trobar allotjament. Per contra, has d’estar disposat a caminar sota la pluja i, amb una mica de sort, podràs observar algun cim sobresortir entre un mar de núvols.

A la sortida del poble ens fem la foto de rigor. En total som quatre: en Sudhan, en Mick, la Marina i un servidor. En Mick, l’encarregat de transportar bona part de l’equipatge, va vestit amb les millors gales: una camisa de quadres de cotó i uns pantalons de pinça de color beix. Tant ell com en Sudhan, duen un paraigua que no dubtaran a fer servir en cas de pluja. Em sento ridícul cobert amb tantes capes de roba de muntanya d’última generació.

Avancem enmig d’un bosc tropical. És un bosc frondós i d’arbres alts, característic de les zones amb una altitud inferior als dos mil metres.  Em sento estrany. On són el roure, l’alzina i el pi blanc?  Al marge esquerre, el Langtang Khola, baixa furiós. Només algun pont penjant desafia la seva força. Són passarel·les precàries sostingudes per cables d’acer. Reconec que hi tinc una certa predilecció. M’agrada balancejar-m’hi, com un vailet en un pont d’un parc infantil. N’he passat ja uns quants, des que fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge al Nepal, i mai me’n canso. N’hi ha de diferents formes i llargades, però tots tenen en comú que, quan hi ets dalt, saps del cert que estàs a l’Himàlaia.

-Senyor, una leeche -m'anuncia en Sudhan.

-Una què? -pregunto.

No tinc temps a dir res més. Una maleïda sangonera m’està xuclant la sang al braç. Deu fer estona que hi és, perquè té el cos ben inflat. Està ben arrapada i la Marina amb prou feines me la pot arrencar. En Sudhan em comenta que és possible que s’hagi enfilat pels meus bastons i, des d’allí, hagi passat als meus braços. A partir d’aquest instant, començo a sentir picor per tot el cos, a imaginar-me els braços, les cames, l'esquena, el clatell i l'entrecuix envaïts per sangoneres que, subtils però incansables, em xuclen la sang. Estic paranoic? Un intens ruixat m’esvaeix les cabòries.

El Bamboo és un dels tants lodges que, amb l’arribada del turisme, han proliferat al llarg del camí. Els lodges són com els nostres refugis de muntanya. Hi pots fer nit, degustar qualsevol plat de cuina italiana o, simplement, recuperar la temperatura corporal amb un tè entre les mans. N’hi ha de molts tipus: des de cases fermes de pedra de dos pisos, a simples construccions de maó vista i sostre metàl·lic.  A dins, una estufa de llenya eixuga la roba que hem estès només arribar. Una noia australiana, que viatja sola, menja en un racó, aïllada del món que l’envolta, tal com ha fet durant tot el trajecte endollada als auriculars. Un grup de jubilats francesos s’atipen de cervesa, mentre s’escarxofen entre coixins com si fossin en un refugi del Alps. En Marco i la Paola, una parella d’italians, amb qui coincidirem durant els propers dies, es neguen a demanar pasta i es decanten pel dalbat, el plat nacional del Nepal: una espècie de sopa de llenties amb arròs mentre, a fora, segueix plovent.

El Langtang view és un mirador excepcional sobre el Langtang Khola, el lloc idoni per recuperar forces abans d’encarar el tram més costerut i perillós de la jornada. Els darrers aiguats han provocat nombroses esllavissades als vessants de les muntanyes. Són tarteres temibles, on qualsevol petit moviment pot desencadenar un despreniment de rocs que pot resultar mortal. Les consigna és clara: prohibit parar-se en les zones més inestables.

Sentir cridar el teu nom quan voreges una esllavissada, no és un bon senyal. Però si el que ho fa és en Sudhan i no hi afegeix el sir de cortesia, és que alguna cosa greu està passant. Una pedra de dimensions considerables s’ha desprès pendent avall i no ens ha enganxat per ben poc. La filera que formàvem s’ha dividit en dos: en una banda ens hem quedat nosaltres quatre i, a l’altra, el grup dels francesos, que dúiem just darrere. Els guies s’afanyen a controlar la situació. Un d’ells resta palplantat just on s’ha produït el despreniment i agita els braços, mentre deixa anar un "go, go!" perquè desfilin la resta d’excursionistes. No serà fins al vespre, estirat al llit, quan comenci a ser conscient de tot plegat.

El  millor moment del dia és el de la dutxa; sense menystenir, és clar, el plaer que suposa descalçar-se les botes després d’hores amb els peus embotits. La dutxa del Riverside, el lodge on passarem la nit, és una cabina exterior, formada per quatre planxes metàl·liques i una mànega d’on surt un rajolí d’aigua glaçada. No és la dutxa somiada, però em serveix per tonificar el cos i confirmar que no hi duc cap sangonera enganxada.

Al menjador, la Marina disposa la roba xopa sobre un banc, davant de l’estufa de llenya. Segur que amb aquesta escalfor demà estarà ben eixuta. La Marina sap que és important tenir cura dels petits detalls per tal de finalitzar amb èxit la travessa: cuidar els peus, minimitzar el pes de la motxilla... Des que ens vam conèixer, ja fa uns quants anys, ens hem dedicat a voltar món amb el mitjà de transport més antic de tots: les cames. Com escriu Josep Maria Espinàs, "caminar és l'art de la paciència, l'art de l'aproximació a la realitat. Jo em conformo amb allò que trobo, no vaig a buscar res. I és llavors que trobo coses impensables".

Dia 3 (Lama Hotel-Langtang)

No he pogut aclucar l’ull en tota la nit. Pensava en la maleïda aranya que ahir corria entre les mantes de l’armari. Era immensa, peluda i amb unes potes interminables. Les flassades ni les he tocat i m’he mort de fred. Per sort, ha deixat de ploure i el tel gris de núvols s’ha esvaït. El contrast entre el blau cel de l’Himàlaia i les neus perpètues dels cims més abruptes és extraordinari. A la cuina, la Bina i l’Himal, el matrimoni que regenta el lodge, preparen l’esmorzar: pa d’àzim amb truita. Anit, m’hi vaig quedar una bona estona mentre el coïen en un rudimentari forn de llenya. Em fa pensar en  Castellar de N’Hug, on els forns anuncien, a bombo i plateret, que ells sí, que fan el pa amb el forn de llenya. I, és clar, això als de Barcelona els encanta.

Avui, el sender s’enfila seguint el curs del riu. És un camí costerut, que ens pocs metres ens permet guanyar molt desnivell. De mica en mica, la vegetació tropical deixa pas a un bosc de coníferes d’arbres immensos. Les sangoneres ja són història. A Godatabela, un petit nucli format per un parell de lodges i una zona d’acampada, trobem els italians. La Paola fa mala cara i se la veu desanimada. Em comenta que té l’estómac regirat i molèsties al genoll dret.

Davant nostre, s’alça l’imponent Langtang Lirung amb els seus 7.227 metres. La imatge és tan clara, tan propera, que sembla ben bé que el puguis arribar a tocar amb els dits. Ara mateix, si pogués, hi esclafaria la cara, com un marrec en un pastís de nata. És una imatge de postal. Enfront de la muntanya més alta de la regió, el vent s’endú les pregaries que hi ha escrites en les banderes d’oració. El blau del cel, el blanc de l’aigua, el vermell del foc, el verd de l’aire i el groc del terra són els colors de les banderoles i representen els cinc elements que originaren l’univers.

Un parell de soldats uniformats fan guàrdia en una garita. No se’ls veu gaire enfeinats. El més corpulent mou la visera i dirigeix la mirada cap en Sudhan, que és qui porta la documentació: una targeta amb les nostres dades i una foto de carnet. Al Nepal, per entrar a qualsevol dels parcs nacionals, necessites un permís que s’obté mitjançant el pagament d’una taxa. El 2012, el govern va dictar també un decret que obligava els turistes a contractar un guia per fer trekking. Amb aquestes mesures, l’Estat recapta una bona quantitat de divises.

Langtang va ser declarat parc nacional el 1976, convertint-se, així, en el primer de l'Himàlaia. L’àrea protegida té una extensió de 1.710 quilòmetres quadrats i comprèn les regions de Nuwakot, Rasuwa i el districte de Sindhupalchk, a l’extrem nord del Nepal, a la frontera amb el Tibet. El Parc es caracteritza per la seva rica biodiversitat i per la varietat de zones climàtiques: des de les subtropicals fins a les alpines. Hi viuen unes 4.500 persones, la major part de les quals pertanyen a l’ètnia dels tamang.

Un rètol de fusta ens indica que acabem de superar els tres mil metres d’altitud. M’entretinc una estona llegint els savis consells que les autoritats del país donen als visitants: “A partir d’aquí, és important hidratar-se sovint”; “no és aconsellable ascendir més de quatre-cents metres en un sol  dia”; “si teniu mal de cap o us trobeu malament, haureu de perdre alçada”.  El mal de muntanya, o mal d’alçada, és un conjunt de símptomes (vòmits, cefalees, nàusees, fatiga) provocats per una pujada massa ràpida en altes altituds o l'absència d'aclimatació. És el punt feble dels excursionistes que ens endinsem per aquestes contrades i una de les principals causes de mortalitat entre els alpinistes que desafien els cims més alts del planeta.

A mitja tarda, amb les primeres gotes del dia, arribem a Langtang, el principal poble de la vall. El nucli el formen una vintena de cases disperses sobre una catifa verda plena de tolls d’aigua. És una terra fèrtil, farcida de conreus delimitats per murs de pedra seca. El Riverside (sempre m’ha sobtat la fixació que tenen els nepalesos per batejar els lodges amb noms anglosaxons) és una casa nova de pedra amb un rètol  cridaner a la façana i unes banderes d’oració verticals al pati de l’entrada. A la sala d’estar, busco un parell de cadires de plàstic per posar-hi el cul i estirar les cames. En treure’m les botes, es confirmen les meves pitjors sospites: tinc una butllofa al dit gros del peu. No és gaire gran, però si no me la cuido se’n pot anar tot a norris. Per sort, duem una farmaciola on no hi falta de res: des de simples tiretes per cobrir ferides a injeccions de dexametazona per combatre l’edema. El rellotge marca les sis. M’escalfo amb una tassa tè  negre mentre repasso l’etapa de demà, mentre, al meu costat, la Marina comença la lectura de cada tarda, La febre del cim, d’en  Karakauer.

Dia 4 (Langtang-KyanjinGumba)

-Ha trobat l’habitació adequada senyor?

Aquesta és la frase preferida d’en Sudhan. L’acostuma a deixar anar, a primera hora del matí, quan encara, amb prou feines, t’has pogut treure les lleganyes dels ulls. És una expressió de cortesia, que ha après al curs de formació de guies de muntanya. Vam conèixer en Sudhan, fa uns cinc anys, al trekking de l’Annapurna. Llavors treballava com a guia a l’empresa Explore Himalaya, una de les tantes que hi ha a Katmandú. En Sudhan, de l’ètnia dels sherpes, viu en un poble de la regió de l’Everest i, com la majoria dels seus amics, de jove, va  iniciar-se en el món del trekking com a portejador. Amb el temps, va aprendre l’anglès (es passava hores practicant-lo amb els clients). Això li va permetre ascendir i convertir-se en guia. Sempre ha treballat per als altres, però ara està decidit a crear la seva pròpia empresa. Ahir al vespre, m’ensenyava orgullós la seva pàgina web i em deia que a la tornada em donaria un bon feix de targetes perquè les reparteixi quan arribi a Catalunya.

Entre els pobles de Langtang i Kyanjin Gumba hi ha poc més de tres hores de camí i un desnivell que no supera els quatre-cents metres. S’agraeix. Per sobre dels tres mil, es comença a notar la manca d’oxigen i cada petit moviment requereix de més esforç. És per això, que amb l’ajuda dels bastons, seguim un ritme pausat.

Un grup de dones ens avança i ens saludem amb un "namaste!". Duen un curiós cinturó de llana d’on penja una tela que els cobreix la part posterior de les cames i un mocador al cap. Somriuen en veure’ns passar. Un cop més, em sento ridícul. El contrast entre els occidentals equipats amb roba de goretex i els habitants d’aquestes valls és grotesc. Aquí la gent es desplaça per transportar les hortalisses de la darrera collita o per anar a visitar algun familiar que viu tres pobles més amunt. Què és això de caminar per plaer! I més encara, què és això de pagar per caminar! Des de sempre, els tibetans i els nepalesos han conviscut amb les muntanyes més altes del món amb certa indiferència i respecte. Vosaltres esteu allà i nosaltres aquí. No va ser fins a principis dels segle XX, que els europeus s’obstinaren en escalar aquests cims encara verges. El 1953, el neozelandès Hillary i el sherpa Tenzing assoliren, per primer cop, el sostre del món:  l’Everest.

El sender avança a través d’una vall que s’obra generosa per mostrar-nos la combinació perfecte entre el verd, el gris  i el blanc. Com en un edifici de tres plantes, cada color ocupa el seu lloc en funció de l’altitud. A baix, el verd intens dels prats i els arbusts, que han substituït els boscos de coníferes; al mig, el rocam grisós que s’enfila fins als cinc mil metres; i, a dalt, el blanc pur de les neus perpètues.

Caminem vorejant una successió de manis que, com les fites de pedra del Pirineu, ens indiquen la direcció a seguir. Els manis són murs formats per pedres llises amb inscripcions: els mantres o oracions. Tal com manen els dictats, cal passar-los per l’esquerra. De vegades, no hi penses: cansat i amarat de suor com vas, i busques el camí que fa més via. Com que mai caminem sols, sempre hi ha algú al costat disposat a recordar-te com s'han de fer les coses.

Poc després de deixar a mà esquerra el camí que va al campament base del Langtang Lirung i a la seva imponent glacera, arribem a Kyanjin Gumba, el darrer nucli habitat de la vall. Després de tres jornades de butllofes i cames fatigades coincidim, per fi, amb els primers iacs -començava a pensar que només existien a les aventures d’en Tintín al Tibet. El iac domesticat és un animal dòcil que proporciona llana, pells, carn i llet. Fins i tot s’aprofiten els seus excrements, que serveixen com a combustible per cuinar i escalfar les modestes llars. Tinc temptacions d’acostar-me a algun d’ells i xiuxiuejar-li a l’orella: tranquils, que aquí ningú se us cruspirà. Mentre un rajolí d’aigua glaçada davalla, un dia més m’adono que tinc les muntanyes a tocar. Mai abans, en cap altre trekking de l’Himàlaia, havia tingut aquesta sensació. El Tserko Ri, el cim que pujarem demà passat, s’intueix entre un mar de núvols.

Dia 5 (aclimatació a KyanjinGumba)

Com cada matí, la Dixa, una velleta d’edat indefinida, repeteix la mateixa cerimònia. Omple set bols d’aigua i els diposita, un a un, sobre un prestatge on reposa una petita estàtua de Buda. Són bols d’ofrenes amb aigua, perquè la deïtat pugui rentar-se i beure. En acabat, crema un parell de vares d’encens i s’agenolla per començar les oracions. Són deu minuts preciosos, que gaudeixo engolint un xapati (pa d’àzim) farcit de xocolata.

El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautma (el Buda històric). Amb el temps, una branca d’aquesta doctrina esdevingué un sistema religiós. Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI abans de Crist i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Es calcula que al Nepal, només un vuit per cent de la seva població és budista (la majoria viuen a la zona de les muntanyes, al nord del país), mentre que un  vuitanta-cinc per cent són hinduistes.

A gairebé quatre mil metres d’alçada, el dia avança sense presses. És com si la manca d’oxigen ho fes tot més lent. Segons el pla previst, avui és dia d’aclimatació; és a dir, toca ingerir grans quantitats de líquid i moure’s el mínim possible.  Potser és per això, que mato les hores assegut en un tamboret amb una tassa de tè a la mà, davant d'una estufa de llenya. La Dixa fa el mateix. Obsessionats, a occident, en ocupar el nostre  temps en un munt d’activitats, aquí gaudeixo del no fer res. M’agrada fixar la mirada en el foc; m’abstreu, em relaxa. La velleta d’edat indefinida remuga unes paraules i allarga els braços fins a un cabàs ple d’excrements secs de iac. N’agafa un i el llença entre unes flames que comencen a defallir. De nou, el foc reviu enmig de la foscor de la nit.

Dia 6 (Ascensió al TserkoRi)

Al Pirineu, a l’estiu, a les onze del matí ja has d’haver fet cim. No és aconsellable fer la pujada coincidint amb la forta calor del migdia i, a la tarda, és probable que t’enganxi alguna tempesta. Mentre ahir al vespre planificàvem amb en Sudhan l’ascensió al Tserko Ri, em desesperava regatejant l’hora de sortida.

-Com? Demà sortirem a les nou? Que no tenim quatre hores fins a dalt? -preguntava amb certa incredulitat mentre per dins calculava que arribaríem al cim a la una del migdia.

-Sí, senyor -afirmava en Sudhan amb tota la tranquil·litat del món. Només li faltava dir: i quin problema hi ha?

-I no podríem sortir una mica abans? Ho dic perquè amb el monsó, a partir del migdia, acostuma a ploure.

-A les vuit va bé?

Em seguia semblant tard per afrontar una muntanya de cinc mil metres, però em feia l’efecte que era el màxim que en podria treure, d’aquella negociació.

-D’acord -vaig contestar amb certa resignació.

Deixem el lodge a les vuit en punt. Tot i que avui no ens cal carretejar bona part de l’equipatge, en Mick ha decidit acompanyar-nos; millor. El seu somriure sincer serà el millor bàlsam per afrontar els moments més durs de la jornada.  Seguim el sender que planeja pel fons de la vall enmig d’un vast prat alpí. És tan gran, que hi han construït un modest aeròdrom. En arribar a una immensa morena, les aigües del desglaç ens barren el pas. Com en qualsevol riu, busco algun pont en forma de pedres per no treure’m les botes. No seria bona idea sucar els peus només començar. De sobte, el camí s’enfila decidit. Miro l’altímetre. Som a quatre mil metres.

Reconec que a partir d’una determinada altitud tinc la mania d’anar comparant l’alçada del lloc on em trobo amb una altra que m’és familiar. Amb frases com: ara podríem ser a la Pica d’Estats o avui dormirem a la mateixa altitud que el cim de l’Aneto, acabo avorrint el personal. Ara que sóc a quatre mil dos-cents metres,  em ve al cap l’estiu del 2004 quan amb un grup d’amics vam pujar els 4.167 metres de la muntanya més alta de l’Atlas: el Toubkal.

Les vistes sobre el Nagtang Kirung, el Changbu, el Kinshung, el Langtang Yubra i el Yubra són impressionants. Muntanyes de sis i set mil metres que només gosen escalar els alpinistes més valents. Me’ls imagino encordats i amb el piulet a la mà, carenejant les afilades arestes. Una espessa boira em desperta del somni. En un tres i no res, el temps ha canviat. Ja ho té això, la muntanya -em deien de petit quan, de sobte, uns núvols amenaçadors cobrien el Pedraforca. A quatre mil vuit-cents metres prenc una nova referència. Podríem ser al Mont Blanc, el punt més alt de l’Europa Occidental. Aquí ens trobem, però, a una latitud més baixa. Mentre allí avançaríem entre gegantines glaceres, aquí ho fem enmig de roques granítiques.

Durant els darrers metres progressem molt a poc a poc. Em costa respirar. Faig una glopada d’aire i aixeco el cap buscant algun senyal que denoti que el cim és a tocar: alguna bandera, fita... El veig: un pal allargat subjecta unes banderes d’oració multicolors. Ja hi som. A dalt, la boira ens embolcalla com els braços d’una mare ho fan amb el seu nadó. Com ell, sabem que som al millor lloc on podríem estar: a les muntanyes més altes del món. Ens abracem. Cauen les primeres gotes. Ja ho deia jo que havíem de sortir abans.

Tres mil caracters de casa a la feina (Pràctica 5, Teresa)

Sincerament, descriure el camí de casa a la feina en tres mil caràcters és un repte, primer perquè la distància en temps i espai és mínima, i segon, perquè no em sembla un recorregut interessant. He de trobar la manera d’embellir el trajecte i motivar-me pensant que aquesta pràctica em serà útil per desenvolupar la capacitat d’observar les meves rutines i valorar-les diferentment.

De nord a sud d’Andorra, casa meva està on acaba Andorra la Vella la capital, i la meva feina està on comença Sant Julià (frontera amb Espanya). És tant sols un quilòmetre i mig de distància, que es pot fer a peu però que acabo fent amb cotxe pel clima fred, pel meu horari laboral i, sobretot, perquè és un tram pensat per als cotxes, que hi són en quantitat i a tothora.  Per a què us feu una idea, cada cinc-cents metres em trobo una gran gasolinera, d’aquestes que tenen quatre sortidors, queviures, revistes i altres complements. Entre les gasolineres trobo dos grans concessionaris de cotxes, la Renault i la Mercedes(,) i dues botigues de motos, totes amb petits pàrquings per facilitar l’accés al client.

A la meitat del trajecte hi ha una rotonda amb forma de cacauet que uneix una carretera interior amb una altra de secundària i les converteix en una autovia de tres carrils que et porta a una altra rotonda, d’on surt un túnel. Un túnel que encara no té un any i facilita la sortida del país en direcció a Espanya sense haver d’entrar a Sant Julià. Prop de la primera rotonda en forma de fruit sec trobo la Balma de la Margineda, on van aparèixer les restes dels primers pobladors de la vall. Al davant hi ha un pont romànic amb una caseta d’informació turística i unes places de pàrquing per a què els turistes s’aturin i vegin el pont de la Margineda i al mateix temps puguin informar-se del nostre patrimoni natural i cultural abans d’entrar a la capital.

Després de l’original rotonda hi ha un pont-carretera. El riu, que em quedava a l’esquerra, ara canvia de costat i em queda a la dreta. Ben a prop es troba la primera escola bressol del país. Va obrir a finals dels anys vuitanta com a centre educatiu parapúblic patrocinat per les Dames de Meritxell, un grup de dones sensibilitzades en temes socials que ajuden els que ho necessiten  És un edifici important, ja que va ser pioner en l’educació per a infants de 0-3 anys. Té un gran jardí davant el riu on a la primavera i l’estiu veig els infants jugar.

La natura és present en tot el trajecte. A l’est s'aixeca una muntanya que ens fa  ombra  i a l’oest la muntanya d’Enclar, més separada de la carretera. Prop de casa s'estén un prat on sovint hi ha cavalls i vaques, alimentant-se tranquil·lament, sense estressar-se pel soroll dels cotxes i la pol·lució. L’altre element de natura present en la meva ruta quotidiana és l’aigua del riu, que baixa sempre ple i amb força dels Pirineus, una de les nostres principals riqueses.

Si baixo caminant, utilitzo una vorera estreta per on sempre passen els corredors de fons, ja que només són cinquanta metres de desnivell, i és un dels pocs llocs on poden entrenar sense massa pujades. Per aquesta vorera és per on arribo a l’edifici on treballo, un gran centre de formació professional de tres pisos amb grans finestres i façana de coure que va canviant el color en funció de si fa sol o de si el cel està tapat, de si plou o si neva. El vam inaugurar al 2006 i s’ha convertit en una de les infraestructures més importants del govern per a realitzar cursos i actes relacionats amb la formació continuada dels professionals de l’educació.

Ara que estic arribant als tres mil caracters m’adono que aquest trajecte diu molt de com és el meu país. Un país marcat per la geografia, una arquitectura amb diversitat d’estils, gran dosi d’enginy per construir vials eficients en poc espai, abundància de complements relacionats amb el motor i el tret més conegut per tots: la densa circulació de cotxes.

Conclusió final: tant si parlem d'escriptura com de trajectes, la mida no importa!

Carrils, ferro, fantasmes i un gall sense plomes (Pràctica 4, Teresa)

No sé si quan un fa un viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor- que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu. Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant a l’hora d’escriure’l.

Per a mi, el principal atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos són silenciosos i que la seva  tendència natural és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient- fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.

On es mostra més admirable és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!

Primera ullada cap a Orient (Pràctica 3, Teresa)

En el gallo de Hierro representa per a mi  la primera ullada a Orient. Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat. Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.

El tram del viatge Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament i de poc color em provocaven  sentiments grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.

La manca de llibertat i la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-, les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes que van més enllà de la justícia.

Quan hauré acabat de llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i, des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre més.

Tot i que em queda molt per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta, ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una projecció del creador que tots portem dintre.