dimarts, 11 de juny del 2013

Pràctica 7 (Yolanda)

Queríamos unir el Pirineo con la Costa Brava y las vías verdes eran la opción perfecta para la hazaña. Se trata de antiguas vías ferroviarias recuperadas y adecuadas para el uso exclusivo de peatones y bicicletas. Sus desniveles suaves permiten disfrutar del paisaje sin cansarse demasiado. Disponíamos de dos días, así que nos levantamos temprano para tomar el primer tren de Barcelona a Ripoll.
Cuando llegamos a la estación de Mataró, el andén estaba atestado de adolescentes que, después de una noche de fiesta, se disponían a regresar a casa. Mataró es el núcleo duro de la movida del Maresme. En el Pla d’en Boet se amontonan un buen puñado de bares que atraen durante los fines de semana a muchos jóvenes dispuestos a hacinarse en lugares oscuros en los que casi no se puede ni hablar.
Llegamos a Sants con el tiempo justo de comprar los billetes y bajar al andén. Era el primer día de Pascua y el tren iba a rebosar;  teníamos por delante dos horas de viaje para regalárselas al descanso. Sin embargo, cuando ya estábamos amodorrados, nos informaron que el tren estaba averiado y que teníamos que abandonarlo y cambiar a otro. A mí no me sorprendió, pero fue un fastidio bajar y subir con la bicicleta cargada por una escalera estrecha y abarrotada.
Continuamos el resto del viaje sin incidentes. Ya sin ganas de dormir, contemplaba el paisaje por la ventana. La bruma matinal aún no había desaparecido. Llevaba varios días lloviendo y sólo la esperanza permitía confiar en un día soleado.
Desde Ripoll y siguiendo las marcas, iniciamos el camino. ¡Qué felicidad! El día era hermoso, fresquito, y el sol, que siempre da mucha energía para pedalear, se mostraba tímidamente entre las nubes. La vía estaba concurrida: familias con niños, transeúntes, corredores, perros que paseaban a sus amos; los  cicloturistas  también abundaban y no faltaba el descerebrado que, ignorando el límite de velocidad y alardeando de una insensatez descomunal, pedaleaba a toda velocidad increpando a todo obstáculo que entorpeciera su marcha en la carrera hacia la gloria de los imbéciles.
Hasta Sant Joan de las Abadesses la ruta no presenta ninguna dificultad, solo hay que dejarse llevar. Habíamos leído que desde allí hasta Olot la vía no estaba acabada. Un lugareño nos indicó que hay una carretera poco transitada por la que podíamos ir. Durante el ascenso, comenzaron a adelantarnos vehículos que a mí se me antojaban demasiados para una carretera solitaria. Me pregunté si aquel hombre con cara de buena persona y que con tanta pasión hablaba de la tranquilidad de la carretera no nos habría tangado y ahora se estaría desternillando pensando en los pardillos que somos. Los que acabamos tronchándonos fuimos nosotros cuando, al llegar al Coll de Sentigosa, nos percatamos de que lo que se celebraba era un campeonato de motos de montaña; me disculpé mentalmente del señor y empezamos a descender resiguiendo las curvas sombreadas por el bosque de hayas y disfrutando del frescor.
A partir de Olot, atravesamos la zona volcánica de la Garrotxa. Hasta el Coll d’en Bas, el camino asciende ligeramente, pero nuestro ritmo parsimonioso nos permitía disfrutar de su belleza paisajística.
A punto de quedarnos sin luz, encontramos un hostal a la entrada de Quart. Es un lugar anodino pero a mí, en aquellas circunstancias, me pareció un paraíso.
Al día siguiente, tras el reposo, iniciamos la ruta hacia el mar. En el tramo de Girona se alternan las zonas de cultivo con los bosques. En los días despejados se contempla una excelente panorámica que va de los Pirineos hasta el Montseny. Adelantamos a un grupo numeroso compuesto por niños y adultos; iban en bicis equipadas con remolque y también llevaban un tándem. También seguían nuestra ruta y habían diseñado una camiseta que todos lucían orgullosos. Era fantástico ver cómo los niños disfrutaban de la hazaña casi sin quejarse. Les pregunté por el remolque y por su manejo, porque hace tiempo que queremos comprar uno pero nos frena el que se convierta en un cachivache más en casa.

Queda(ba) menos para ver el mar y disfrutar de las magníficas vistas desde Sant Feliu. Teníamos que seguir hasta Blanes para tomar el tren de regreso a Mataró, pasando por Tossa y Lloret. Era sábado y la carretera de Tossa se había transformado en un edén motero. También lo fue para nosotros: nos recreamos con las vistas colosales de esta indómita costa en su parte menos urbanizada. Ya en Blanes, nos subimos al tren con esa agradable y merecida sensación de relajo que solo te da el cansancio.

Pràctica 7 (Rosa) Cap de setmana a l'Alt Empordà i a la Catalunya Nord

Els Aiguamolls de l'Empordà
Ara, a la primavera, en el Parc Natural del Aiguamolls és quan més es pot gaudir de l'entorn. Les aus estan de festeig: canten, salten i ballen: una meravella. S'hi ha d'anar amb paciència i sense presses si es vol apreciar les diferències de comportament entre les espècies. N'hi ha moltes. Jo només en conec unes quantes, poques pel que m'agradaria. Hem pogut veure algun bernat pescaire, martinets, ànecs de coll verd i un nombre important de cigonyes. De la resta no n'he reconegut cap. Serà qüestió de documentar-se millor la propera vegada.
Hi hem estat poca estona, ja que teníem previst anar a diversos llocs avui mateix.
Sant Pere de Rodes
Monestir benedictí, construït el segle X, és el màxim exponent del romànic de les comarques gironines. El moment de màxim esplendor del recinte va ser en temps del seu primer abat, Hildesind.  Tingué una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, quan començà  a entrar en decadència. D'aquesta joia del romànic en destaca l'església, la torre del campanar del segle XII, i la torre de defensa de la mateixa època. A més de la majestuositat de la seva arquitectura, hi ha unes magnífiques vistes de Port de la Selva, Llançà i de la península del cap de Creus; tot el conjunt és un autèntic espectacle per als sentits. Des d'aquest indret s'arriba, amb una fàcil caminada, a les restes del castell de Sant Salvador.
El monestir em porta records de la infantesa, quan el mil·lenari centre religiós era tot un munt de pedres mig abandonat. Voltar per corredors subterranis era, per a nosaltres, tota una aventura.
Acabada la visita, tornem enrere, altre cop cap a la plana i arribem a Empuriabrava.
Salt amb paracaigudes. Aeròdrom d'Empuriabrava
“Saltaràs des de quatre mil metres a dos cents quilòmetres per hora, amb un instructor experimentat, des d'una avioneta Pilatus, especial per a aquest tipus d'esport", si és que se'n pot dir esport a llençar-se des de les altures. Això és el que et diuen per fer un salt en paracaigudes tàndem. És una experiència única que s'ha de fer almenys un cop a la vida, i això és el que he fet avui. La sensació de vertigen és inexistent, potser perquè la ment està “ocupada” en no descontrolar-se.
Mentre ens enlairàvem em sentia tranquil·la, potser perquè quan ja no es pot tornar enrere el pensament es rendeix. Sigui el que sigui, el cas és que m'ha agradat, tot i que algun cop he mig tancat els ulls. Quan l'avioneta assoleix els quatre mil metres, llavors se salta. Durant un minut es baixa ràpidament, no es nota sensació de caiguda. Sembla que l'aire ens faci volar i ens aguanti. A mil cinc-cents metres és quan el monitor obre el paracaigudes i s'inicia un descens més tranquil. Hem anat donant voltes suaus tot mirant la badia de Roses i els canals d'Empuriabrava. L'Aeròdrom d'Empuriabrava, tot i trobar-se en aquesta petita població, és un del centres més importants del món quant a número de salts.
Empuriabrava – Marina residencial
La urbanització d'Empuriabrava és un port esportiu amb 5.000 embarcadors privats. Disposa de vint-i-quatre quilòmetres de canals navegables. Els fulls turístics diuen que és la marina residencial més important d'Europa. A tots dos costats dels canals hi ha habitatges, des de senzilles construccions fins a luxosos xalets. També hi ha diverses zones comercials. Aquí hi passarem la nit per demà al matí anar cap a la Catalunya Nord.
Perpinyà
Un parell de cops l'any he d'anar a Perpinyà, una ciutat que, no sé ben bé per què, m'encisa. El cas és que no em faria res anar-hi a viure.
La part de la ciutat que prefereixo és el barri de Sant Jaume, al cor de Perpinyà. El 2005, hi va haver aldarulls greus. Un incident entre un jove algerià i un adolescent gitano va acabar amb la brutal mort, a cops de pal, del jove algerià a mans d'un grup de gitanos a plena llum del dia i al mig del carrer. La baralla va acabar desembocant en unitats especials de l'exèrcit patrullant per la zona i que es decretés l'estat de setge. Fins llavors, les comunitat magribines i gitanes havien viscut en relativa bona convivència.
Actualment, els àrabs I els gitanos viuen amb naturalitat en el mateix barri. Els primers han assumit que els gitanos en són com els amos. Tenen les pròpies normes de convivència, tots ells les coneixen bé.
El més xocant del barri de Sant Jaume és que es parla català, amb un accent que ben bé podria ser de Girona. Els seus habitants, prop de tres mil persones, la majoria d'ètnia gitana, diuen que parlen gitano. Ni francès ni català: gitano. Quan alguns d'ells baixen a Catalunya per primer cop (no els agrada gaire sortir del seu entorn) se sorprenen que tanta gent parli com ells.
El barri és un suburbi de Perpinyà. Al mig dels carrers, la majoria d'ells de llambordes, costeruts i estrets, les dones hi posen les cadires i allà  resten assegudes hores i hores. Són fortes i grosses i la majoria vesteix de negre. El autos d'alguns veïns, per norma, estan aparcats de qualsevol manera pel cim de les voreres, perquè sí, perquè és el seu barri. N'hi ha que tenen l'aspecte de dur mesos allà aturats. Sempre hi ha cridòria de criatures, fins i tot a l'hora de ser a escola. Fortes olors de menjars s'escolen per les finestres i la roba estesa, penjada de fils, travessa els carrers d'una banda a l'altra.
Diuen els habitants de Perpinyà, amb un cert ressentiment, que quan la ciutat ja bull d'activitat els de Sant Jaume tot just es  comencen a aixecar, com si cada dia fos festa (la majoria  viuen de subsidi).
La canalla fuma. Una part d'ells, quan arriba a l'adolescència, tenen galls de baralla pels quals paguen molts diners.
Al carrer de la Miranda, al cor del barri, hi ha l'església de Sant Jaume. Dins s'hi troba la capella de La Sanch. Des d'aquest lloc hi surt, cada any, l'única processó de Setmana Santa que es fa a l'estat francès. Es diu que la processó es fa des de l'octubre del 1416, any que fou fundada la Confraria La Sanch.

Abans d'arribar a la ciutat ens hem aturat a la vora d'un centre comercial. Se m'ha acostat un home jove amb aspecte de gitano i m'ha dit si podia comprar-li unes joies d'or que duia, perquè no tenia diners per posar gasolina. Sembla ser que sempre utilitzen la mateixa estratègia, la de no tenir diners per omplir el dipòsit.

dimecres, 5 de juny del 2013

Pràctica 6 (Anna)

            A la primera frase d’Entre Rusos, Colin Thubron fa una declaració de principis: "Desde que tengo uso de razón, Rusia me ha inspirado miedo". I crec que aquesta por és la raó del seu viatge: es prepara bé per a descobrir el país i superar els seus temors, cosa que des del meu punt de vista no aconsegueix.
            M’he sentit identificada amb aquest autor-protagonista, potser perquè Rússia, per a mi, també és inquietant i misteriosa. No la conec. No hi he anat mai. L’únic que en sé d’ella és a través de les novel·les de Tolstoi, Gorki, Dostoievski, Pasternak... i sempre m’ha produït un gran neguit.
Colin Thubron va a la recerca de la vida i de l’ànima d’aquest gran país a l’època de la Guerra Freda, quan els dos grans blocs en què en aquell moment es divideix el món estan més enfrontats que mai. La població russa viu en una permanent contradicció entre el desig d’acostar-se a Occident (l’exemple és la compra d’uns pantalons texans) i la dura realitat de la misèria i del control per part del govern, que la població pal·lia amb l’excés de vodka. L’autor hi va amb una mirada verge, innocent, però no exempta d’indagació, ni de curiositat. Una vegada al país, se sent assajat com si fos un espia i, malgrat la pressió a la qual està sotmès per part de la KGB, no es nega res i per allà on passa viu les mateixes paradoxes que el propi poble: si ha de criticar el sistema, ho fa; si ha de resar, també ho fa; i si toca beure, pot arribar fins a la borratxera. Crec que, en aquest punt(, el llibre agafa un caire més de novel·la de John Le Carré que de narració viatgera.
            A Entre Rusos, l’autor, subliminalment, ens ajuda a confirmar el que molts intuïm: que el poble rus és mesell, sofert i resignat, i que necessita viure sempre sota la protecció ja sigui d’uns tsars, de Lenin, de Stalin o de la jurisdicció religiosa del Patriarca de Moscou.

            Si Colin Thubron hi tornés avui, crec que escriuria una versió força semblant, però sota la pressió del gran “Papa Putin”.

dimarts, 4 de juny del 2013

Pràctica 6 (Beti)

Colin Thubron s’enrola a una aventura Entre rusos de setze mil quilometres per la immensitat de la planura soviètica, en una dècada on qualsevol estranger solitari es considerava un espia en potencia. A través d’un relat feixuc i melancòlic, però amb un llenguatge excel·lent, l'escriptor britànic transhumant va recorrent, a cavall del seu antic Morris, ciutats grises, plenes d’història gloriosa i continguda decadència. El lector es perd entre una multitud de dades, números, dimensions i descripcions detallades dels seus edificis emblemàtics. S’entrellacen les anècdotes dels tsars, amb la dels dictadors soviètics i la veu anònima i crítica dels dissidents que freqüenta.
Amb la mateixa passió que els propis russos per la literatura, Thubron ens condueix per les vides dels seus escriptors més famosos: Pasternak, Turguéniev, Tolstoi, Dostoievski, Lérmontov...
L'autor tampoc rebutja el líquid de l’amistat; el vodka arrenca confessions dels russos més impenetrables. El que sorprèn és que el viatger conservi prou records com per descriure les converses en les nits interminables d’hivern, i de les nits encara més llargues i fosques de l’ànima.
Tanmateix, l’autor se’ns mostra com un personatge hermètic, solitari i estoic, que amb prou penes menciona les inclemències del temps, l’alimentació, l’estat de les carreteres o els allotjaments on pernocta. No té ganes de viatjar amb el lector.

Però el darrer i més gran imperi del món inspira a Thubron una por enigmàtica. El comunisme l’atrau i el repugna al mateix temps, com si desitgés conèixer i abraçar aquest enemic heretat. Amb un arrelat esperit individualista, Thubron haurà de vèncer les contradiccions més íntimes per obrir el seu cor a la col·lectivitat del poble rus. Una por materialitzada en darrer instant en la silueta dels agents de la KGB, i que acaba vencent finalment en entendre l’esperit inconformista d’aquesta raça que encara era capaç de somniar, tot i que vagament, amb una comunitat perfectible sobre la Terra.

dilluns, 3 de juny del 2013

Pràctica 6 (Rosa)

He escollit rellegir En la Patagonia, de Bruce Chatwin, atès que considero que és un dels llibres de viatges que més m'han agradat. Aquest autor  té un estil únic i ha canviat el concepte dels llibres de viatges. No descriu la geografia com un documental ni les persones de manera convencional. Arriba a l'interior cercant les petites històries i els detalls. És extremadament subjectiu.
Per a l'autor, l'excusa del viatge fou un vell tros de pell que la seva àvia regalà a un dels seus cosins, un mariner exiliat en els confins de l'Imperi britànic per al seu casament. Tant l'àvia com la seva mare creien que era pell de brontosaure. I no era així, sinó un tros de milodont, que segons els experts no hi té res a veure. Quan Chatwin era petit ni tan sols li deixaven tocar la peça, la qual cosa contribuí a que encara li cridés més l'atenció. Amb una família tan fantasiosa, no és d'estranyar que el jove sortís tan aventurer i somiador.
Chatwin era un expert en pintura expressionista. Treballava com a assessor artístic a la galeria Sotheby's de Londres, on estava molt ben considerat. També fou reporter del Sunday Times Magazine.
Viatger empedreït, un dia decideix deixar-ho tot i anar a la recerca de l'origen de l'esmentat tros de pell. Durant la seva odissea intenta esbrinar detalls de segles d'història, i pel camí es troba amb personatges interessants i insòlits, des d'una comunitat Bahai provinent de Teheran fins a una ex fotògrafa que havia avorrit les càmeres.
Rellegint Chatwin, he tingut la impressió, potser agosarada que vol viure  les aventures i les emocions dels personatges que descriu. És imaginatiu i encomana un entusiasme ferotge, però, de sobte, s'intueix que el viatger pateix un desànim o fins i tot un estat depressiu.
Chatwin fou un gran narrador que morí jove, (als) 48 anys. Va portar una vida de risc fins a l'últim extrem. Això La seva mort prematura ha contribuït a crear tota una llegenda.

Una frase genial de l'autor: “Nunca aparques tu vida en un escritorio. Lo que sigue son las úlceras y los problemas cardíacos”. No considero que aquesta obra sigui un llibre sobre la Patagònia, més aviat un llibre sobre Chatwin a la Patagònia.

Pràctica 6 (Bernat)

A principis de la dècada dels  vuitanta, després de la invasió d’Afganistan per part de les tropes russes, la Guerra Freda domina el món. El govern de Brezhnev agonitza i Europa està dividida en dos grans blocs: els països occidentals i els països socialistes de l’Est d’Europa i de l’URSS. Colin Thubron, viatger infatigable, travessa l’anomenat Teló d’Acer i recorre més de quinze mil quilòmetres al volant d’un vell Morris. Des del Bàltic fins al Caucas, l’autor ens convida a viatjar a través d’un dels països més desconeguts i estigmatitzats pel món occidental.
Abans d’emprendre el viatge, Thubron aprèn rus; tota una declaració d’intencions: saber què pensen els seus habitants. Desafia el servei d’espionatge del KGB i es reuneix amb nombrosos testimonis de la societat russa, majoritàriament opositors del règim. L’autor es mulla, no és objectiu. Critica el sistema, sense complexes. Sovint, en lloc de contrastar els clixés que planen sobre els països soviètics sembla que es reafirmi en les seves conviccions.
“Pero entonces la conversación giró hacia la crítica de la vida soviética, y se saturó de desilusión. Su cúmulo de acusaciones fue a sumarse a la pirámide que ya se alzaba en mi mente (casi todos mis interlocutores agregaban una o dos piedras): los sobornos generalizados, la corrupción arraigada y la ubicua hipocresía política.”

En cada frase, Thubron desplega una bateria d’adjectius que descriuen els detalls més insignificants. El vocabulari és ric, precís, però no m’agraden les imatges visuals que crea mitjançant l’escriptura. Sovint perdo el fil argumental: les frases són llargues i el text, barroc. Tinc la sensació que no em moc, que em passo hores contemplant el mateix paisatge. Necessito sentir que viatjo amb ell, que em porta d’una ciutat a l’altra i que, plegats, anem resseguint les quilomètriques carreteres de l'URSS. No ha estat així.

Pràctica 6 (Gerard)

Quan un ex mariner convertit en venedor d’alta costura decideix deixar-ho tot i complir el seu somni de fer-se explorador, la història promet. Això és el que Eric Newby narra en el seu apassionant llibre Una vuelta por el Hindu Kush.
Aquest és un llibre lleuger, dinàmic i fàcil d’engolir. Amb una ironia afinada, el britànic és capaç de convertir situacions exigents en escenaris còmics i burlescos, com escalar el Mir Samir, de 6.000 metres, a l’Afganistan, sense experiència prèvia a la muntanya. Newby acostuma a riure’s d’ell mateix al llarg de la narració, fet que el simpatitza amb el lector. És d’aquesta manera que evita caure en l’estereotip del viatger enlluernat amb els seus propis periples.

A l’inici del llibre el britànic ens mostra les vergonyes del sector de l’alta costura, un món del qual forma part tot i no sentir-s’hi gaire identificat. Aquesta disconformitat amb el seu entorn és el detonant que el fa decidir a llançar-se a l’aventura. De cop i volta es transforma en una persona capaç de trencar amb el seu passat i perseguir els seus somnis, sigui quin sigui el preu que hagi de pagar per aconseguir-los. Per tot això, el seu relat em transmet un missatge d’autenticitat: el compromís de ser fidel a un mateix. Ser capaç de riure's d’un mateix, amb la finalitat de restar importància a situacions complicades, és un dels missatges que Newby vol transmetre al lector. De vegades no arriba més lluny aquell que en sap més, sinó aquell que ho desitja amb més fermesa. I si ho fa amb un gran sentit de l’humor, encara més.